NOTE
[1] Narrata da Ferdinando Giovannini, sarto del Montale—Pistoiese, al cav. prof. Gherardo Nerucci.
[2] «Discorrere, nel vernacolo, fare all'amore.» G. N.
[3] «Far pippo, vale far la spia.» G. N.
[4] I padri tiranni a questo modo e peggio, sono frequentissimi ne' racconti e popolari e letterarî e nella vita pur troppo. Ne troviamo uno nell'esempio milanese seguente:
LA MONEGA[]
Ona volta gh'era on Prenzip. L'era vedov; el gh'aveva minga de miee, l'era morta. E el gh'aveva ona tosa; e in casa soa, la sera, gh'era semper conversazion. De quij, che andava là alla conversazion, gh'era on cont; e el ghe fava l'amor alla tosa de sto Prenzip. Quand el pader è vegnuu a savell, el gh'ha proibii alla soa tosa de parlagh; ma lee, de scondon, la ghe parlava semper. Ven, che lu, sto cont, l'ha ditt:—«Mi vòo a cercalla al pader.»—E el pader, el gh'ha ditt, ch'el voreva minga maridalla, che l'era tropp giovina, e de lassalla sta. Ma lee, la ghe voreva tant ben e lu l'istess, che han combinàa de sposass secretament. E lì han cercàa on pret e di testimoni; e ona sera, de nascost del pader, hin andàa e s'hin sposàa. Ven, che lee, è vegnuu on moment, che bisognava, che al pader ghe le disess, che lee, l'era maridada. Quand ghe le dis al pader, lu, el va in tutt i furi; e el ghe dis, che l'è minga vera e ch'el ghe cred minga. E la ghe dis, che gh'è el pret e i testimoni. E lu, a la sera, l'ha fàa su tutta la robba de la tosa; de scondon l'ha fàa taccà sott; l'ha missa in carrozza; e l'ha menada distant, che lee l'ha minga podùu capì in che sit, ch'hin reussìi. Fatt l'è, che l'era de nott: el pader, el va a on convent, el ghe dis:—«Quest l'è el sit, in dove te devet stà ti.»—El parla cont la badessa, e el ghe dis la manera, che doveven regolass; e pœu el va via, el lassa lì la soa tosa. Lee, la se trœuva in de sto monastee. E i monegh ghe disen, che la doveva fà l'ann de novizziàa e dopo fass monega. Lee, la dis che la podeva minga.[ii] Difatti, de lì on trì mes, la gh'ha avuu ona tosetta. Lor, sta tosetta, i monegh, per part de la mièe del giardinèe l'han dada via a bailì. E pœu, lee, in seguet, voreven a tutt i cunt, che la se fass monega. E lee, la ghe diseva, che la podeva minga: che, se lee la se fava monega, la fava on sacrilegg, perchè l'era maridada. So pader, el mandava là a vedè sta soa tosa come la se comportava. Lor ghe diseven, che la voreva minga fass monega; e lu, el ghe diseva a i monegh, de dagh di gran castigh. Ven, che i monegh l'han ciappada, l'han menada giò in d'on sotterani. E là, no la gh'aveva nient, on lettin propi come in terra, a dormì a l'umed: per vedè, se lee l'avess avùu de podè fa la monega. Ma lee, l'è semper stada ferma. La ghe diseva:—«Putost la mort, che fà on sacrilegg.»—Quella, che andava de bass a portagh el mangià, l'era ona moneghella, che anca lee l'han missa denter, contra la soa volontàa. E quand l'andava de bass a portagh el mangià, le confortava; e la ghe diseva semper de sperà in dio, che l'avaria juttada. Ven, che quella tosetta, che aveven fa bailì, era già passàa on ses o sett ann, e l'han tirada lì in del convent; e i monegh l'educaven lor, ma semper con l'idea, che la dovess fa la monega. Ma sta tosa la gh'aveva poca vocazion. È passàa on poo de temp e la gh'aveva già on quindes ann. Lee, l'andava cont i monegh al mattutin tutt i ser; e passaven via d'on corridor e la sentiva di volt ona vôs, on lament, che a sta tosa el ghe fava penna. La ghe le dis, a quella tal moneghella, che l'era lee, che gh'aveva i ciav e che andava giò. La moneghella, lee le dis, che l'era ona povera infelice, che l'era in castigh. Lee, la gh'ha ditt, che la desiderava de vedella, sta povera infelice, per podè confortalla. E la monega, la dis:—«Ben, sent. Diman de sira, quand tutti hin a dormì, mi te menaroo de bass; ma guarda ben a confidaghel a nissun; se de no, mi voo in bordell[iii].»—Lee, la ghe dis:—«No, no; sta certa, che mi no ghel diroo a nissun.»—La sera adree, quand tutti hin a dormì, che gh'è quiett depertutt, van e derven st'us'c sott a sto coridor e van giò. Sta tosa, la dis:—«O che aria umeda, che ven! povera donna! come la dev avè soffert!»—Van là; e sta donna, la dis:—«Chi l'è, che ven de sti or in de sta povera infelice?»—E la monega le dis:—«Sont mi, che te meni giò ona novizia, che la desidera de vedett.»—E lee, la ghe dis:—«O brava! vedi volentera, che te l'abbiet menada chì.»—La ghe dimanda a sta giovina, se la voreva propi fa la monega; e lee, la ghe dis: se le fava, le fava per forza; perchè lee, la gh'aveva minga la vocazion de fa la monega. E sta donna, la malada, la ghe dimanda quanto temp l'è, che l'è denter; e lee, la ghe rispond, che dopo che l'è vegnuda granda, l'è stada semper denter lì. La ghe dimanda, quanti ann la gh'ha; e la tosa, la ghe dis, che la gh'ha quindes ann. E lee, allora, la ghe dis:—«Allora te see nassuda chì denter!»—e la se volta con la monega e la ghe dis:—«Dimm la veritàa, che questa l'è la mia tosa?»—Allora la monega, la dis:—«Si, mi hoo mai vorùu dì nient per no inquietàtt, ma questa l'è la toa tosa.»—Allora la tosa, la ghe trà i bracc al coll a soa mader e la ghe dis:—«Subet che mi sont la toa tosa e mi saroo quella, che te salvaràa de chì.»—E s' ciavo e van via. La monega, la dis:—«Per caritàa, digh nient a la badessa; fa minga in manera, che mì gh'abbia andà de mezz.»—E lee, la ghe dis:—«No, sta sira l'è tropp tard; ma diman, quand saran tutti a dormì e quiett, mi e ti emm de sortì del convent. Ti, te see pratica de sta cittàa chì; e andarem tutt e dò de l'arcivescov. E quand sarem là, lassem parlà de mi.»—Adess bœugna tornà del marì. Combinazion, ch'el marì l'ha mai podùu savè, in dove l'avess compagnàa soa miee so pader de lee. E lu, l'andava semper de sira de spess in de sto arcivescov in conversazion; el ghe diseva tutt i so dispiasè, ch'el gh'aveva: e lu, l'arcivescov, el ghe diseva de sperà, che chi sà che on quaj dì o l'alter l'avess avuu de podè trovà ancamò la soa mièe? Ven, che quella sira l'era là in conversazion, quand va denter on servitor. El ghe dis:—«Soa Eminenza, gh'è chì dò monegh; han de bisogn de parlagh.»—Allora l'arcivescov, el và là, el ghe dis:—«Come! dò monegh de sti or fœura del monestee?»—E lee, allora, la tosa, la ghe dis:—«Si, el bisogn, el m'ha faa sortì anca de sti or chì!»—e la ghe cunta i maltrattament, che ghe faven a la soa mamma, che han mai voruu cred, che la fuss maridada.—«E mi sont vegnuda a savè, che mi sont la soa tosa; e vegni a interced grazî per la mia mamma»—Allora lu, el dis:—«Ben, diman vegnaroo subet al convent; faròo finta de andà a vedè tutt i local.»—El ghe dis a quella monega:—«Ti, che te gh'hét i ciav de tutt, quand semm sott a quel portegh, damm ona oggiada, che mi allora voreroo vedè anca quel sit là.»—S'ciao, ie fa compagnà a casa col servitor; e lor van a casa e van in la soa cella e van a dormì. El dì adree, ghe va l'arcivescov. E la mader badessa, la corr, ma la corr a la contra! la ghe fa cera e la ghe dis:—«Che novitàa de vegnì, che nun l'aspettavem minga?»—E lu, el ghe dis, che l'era andàa per fa ona visita al convent. La mader badessa le mena attorno deppertutt; e quand l'è sott a quel portegh, la monega la ghe fa on segn. E lu, el dis:—«Ma sto uss chì, dove l'è, che el va?»—E lee, la Badessa, la ghe dis:—«Oh l'è on uss d'ona cantinna; l'è minga on uss.... non se va mai giò.»—E lu, el dis:«—Ben, posto che visiti tutt, vœuj visità anca sto sit.»—La badessa l'è restada lì e la po minga digh de no; e lee, la monega, la pessèga, la derv. Ven giò l'arcivescov: el resta lì a vedè sta povera infelice lì buttada giò in su on pajassin. El ghe dis:—«Che delitt l'ha commess sta donna de maltrattalla in sta manera?»—E lee, la ghe dis, lee, la malada, che la maltratten in quella manera lì, perchè lee l'è maridada e lor voreven, che la professass a fà la monega. Allora lu, l'arcivescov, el ghe da ordin immediatamente de levà quella donna de quel sit lì, de portalla de fœura e mettella in su on lett e de dagh quaicoss de podè tiralla su, perchè l'era tanto svenuda, gh'era vegnùu fastidi. El fava stà lì la soa tosa e quell'altra monega. L'è stada lì per on poo de dì; e pœu l'arcivescov l'ha mandada a tœu, lee e la tosa e la monega insemma tutt e tre, l'ha missa in d'ona casa fina, che l'ha podùu recuperà on poo de salut. On dì va là el cont, el torna a parlà di so dispiasè: allora l'arcivescov, el fa taccà sott, el ghe dis:—«Andem, che vœuj menav in d'on sit a fa ona visita.»—E le mena là, dove gh'era la soa mièe:—«Ecco»—el dis—«la cognossìi questa chì?»—E lu, el dis:—«Mi no.»—«Ben, questa l'è la vostra mièe e questa l'è la vostra tosa.»—E lu, l'è restàa ben content d'avè trovàa la mièe e la tosa. L'arcivescov l'ha dàa on gran castigh a la badessa e pœu l'ha mandàa a ciamà so pader de lee. Anca a lu, el gh'ha dàa ona gran strapazzada[iv]. E quella monega che gh'era insemma, che l'ha salvada, l'è restada anca lee cont lor, perchè lee, la monega la fava contra la soa volontàa. Hin restàa insemma e s'ciavo, n'occorr alter.
[] Il Liebrecht annota:—«Klostergeschichte. Nichts besonderes.»—Ma ognun vede quanto importa questa novella, come documento di ciò, che ribolliva nelle menti de' volghi.
[ii] Un frammento di canzonetta popolare, raccolta a Crenna, nel quale il processo di dialettizzamento è rimasto incompiuto, dice: