[1] Tolgo questo racconto dalle celebri Annotazioni al Malmantile, nelle quali è posto per illustrare la stanza XXVII del I Cantare:

Ov'anco in breve Celidora arriva
Con armi indosso ed altre da far fette;
Perchè, una volta alfin fattasi viva,
Ha risoluto far le sue vendette;
Che l'usbergo incantato della diva
L'ha fatta diventar l'Ammazzasette;
Ed alle risse incitala talmente,
Ch'ella pizzica poi dell'insolente.

Ecco poi quattro lezioni milanesi del racconto:

I. EL SCIAVATTIN[]

Ona vœulta, gh'era on sciavattin[ii]; sicchè, on dì, l'era tant stuff de fà el sciavattin, el dis:—«Adess vœuri andà a cercà fortunna.»—L'ha compràa ona formagginna[iii] e l'ha missa sul tavolin. La s'è impienida de mosch e lu l'ha ciappâa ona sciavatta, el gh'ha dàa ona sciavattada[iv] e i ha mazzàa tutti. Dopo i ha cuntàa, cinqcent eren mazzâa e quattercent n'ha ferii. Dopo l'ha miss on sciabel cont in testa ona lumm[v] e l'è andàa a la cort del Re, e el gh'ha ditt:—«Io sono il capo guerriero delle mosche, quattrocento n'ho ammazzate e cinquecento n'ho ferite.»—El Re, el gh'ha ditt:—«Subet che te set on guerriero, te sarèe bon de andà su quel mont, che gh' è su dùn maghi, e t'i mazzaret. Se t'i mazzaret, te sposaret la mia tosa.»—El gh'ha daa la bandera bianca; e quand i ha mazzàa, d'espònela:—«e te sonaret la tromba. Te mettarèe la testa denter in d'on sacch, tutt dò i test, per fami vedè a mì.»—Donca, lu, l'è andaa su; e l'ha trovaa ona casa: sta tal casa l'era on' ostaria: gh'era marì e mièe, che eren poeu sti maghi. L'ha dimandàa alogg e de mangià e tutt insomma. Dopo, l'è andaa in d'ona stanza: prima de andà in lett, l'ha guardàa per aria. Gh'era ona gran pioda[vi] de sora al lett; e lu, inscambi d'andà in lett, el s'è miss in d'on canton. Quand l'è stàa ona cert ora, i maghi han lassàa giò sta pioda e l'ha schisciàa tutt el lett. A la mattinna, el va de bass; el gh'ha ditt, che l'ha mai podùu dormì per el gran fracass. E lor gh'han ditt, che ghe cambieran la stanza. Sicchè, la sera, l'è andaa in stanza e l'ha guardaa e gh'era anmò sta pioda. E lu, el s'è tiraa in d'on canton. E quand l'è staa ona cert'ora ancamò come prima, l'han lassada giò. A la mattinna, el va de bass, el ghe dis anmò che l'ha mai poduu dormì per el gran frecass. E lor gh'han dit ancamò, che ghe cambieran la stanza. Quand l'è staa ona cert ora, hin andaa in del bosch marì e mièe a tajà on fass de legna. Dopo, hin vegnuu a cà; e lu, l'ha preparàa ona folc[vii] e el gh'ha ditt:—«Spettè, che ve jutti mi a tirà giò el fass.»—E lu, el sciavattin, el gh'ha dàa ona folciada, l'ha tajàa via el còo al mago. Dopo, la va a casa lee; e lu, l'ha fàa l'istess, l'ha cattaa via el coo anca a lee, la maga. Dopo, l'ha spiegàa la bandera e l'ha sonàa la tromba, e gh'è andaa contra la banda a ricevel[viii]. Dopo, l'è rivàa a la cort; el Re, el gh'ha ditt:—«Adess che t'è mazzàa ì dùu maghi, te sposaret la mia tosa.»—Sicchè lu, l'è andàa in lett, dopo sposada; e l'era tant sueffaa a tirà el spagh, ch'el gh'ha dàa i pugn a la mièe; e lee, l'ha vorun pu dormì insemma. E el Re, el gh'ha dàa tanti danee e l'ha mandaa a casa.

II. EL SCIAVATTIN

Ona volta, gh'era on sciavattin, che, stuff de tira el spagh, el pensava la manera de fà fortunna. Intant ch'el stava lì col nas per aria a cuntà i travitt, el s'era desmentegàa, che l'aveva miss sul banchett ona basla de lacc; e i mosch, perchè l'era d'estàa, hin andàa in gran quantità sul lacc, tant che l'era deventàa tutt negher. Alora, lu, el se accorg de sta robba, e el se alza su tutt infuriàa, e el slarga la man come fan i ciappamosch e giò on gran colp. Tanti hin scappàa, ma ona bona parte gh'hin restàa in di man. Alora gh'è taccàa de cuntaj: eren cinqcent. Cosse l'ha fàa lu alora? L'ha fàa on gran cartellon con su scritt: Con una mano ne masso cinquecento. Poeu l'ha taccàa sto gran cartellon foeura de la botega. Avii de savè, che, in quel temp, el Re, el ghe aveva ona gran guerra cont on so visin. Ma l'era semper stàa battùu, tant che on dì, ch'el scappava, l'è passàa cont el so seguit denanz a la bottega del sciavattin e l'ha vist sto gran cartellon. El Re, l'ha mandàa subet a ciamà; e lu, tutt stremii per paura, ch'el ghe fass quajcossa, e anca vergognôs de trovass a la presenza de soa Maestà, l'è cors là subet.—«L'è vera, che voi con una mano ne massate cinquecento?»—«Si»—el respond, lu, tutt tremant. El Re:—«Ve sentireste el coraggio d'andare a combattere i miei nemici?»—El sciavattin, ch'el sperava de fa fortunna, da ona part el gh'aveva paura, e dall'altra el dis:—«Tant l'è l'istess: morì o seguità a fà el sciavattin non savaria qual'è el peggior di mai. Mi tenti!»—E, alora, el ghe rispond al Re:—«Sì, Maestà. Ch'el me daga on cavall, che mi vòo subet a fà scappà tutt i so nemis.»—«Bene»—el Re—«se voi riuscite, io vi darò in sposa la mia figlia.»—Ditto fatto, el sciavattin, el monta a cavall, che quasi l'era gnanca bon de sta su; e cont ona gran bandera, dove gh'era scritt: Con una mano ne masso cinquecento, l'è andàa incontra al nemis. El nemis, ch'el ved arrivà costùu, e che el legg sta gran bandera, l'ha cominciàa a ciappà paura; e poeu, de meneman ch'el sciavattin el vegniva innanz, han cominciàa a scappà, i nemis; e in men de quella ghe n'era pu gnanca vun. El Re, ch'el ghe vegniva adrèe a la lontana, quand l'ha vist sta poca fotta, l'è cors anca lu a juttà el sciavattin. E quand di nemis ghe n'è stàa propi pu nessun, hin tornàa a cà; e, el dì dopo, han fàa el sposalizî co la tosa del Re. La prima sera, ch'hin andàa in lett i dùu spôs, el sciavattin l'era tutt content. Ma, quand el s'è indormentàa, el s'è insognàa de vess ancamò al banchett, sicchè el ghe menava pugn de lira a la soa sposina. Questa chi, a la mattinna, l'è andada tutta piangenta dal sô papà a lamentass; el qual, non savend come combinalla, l'ha ordinàa, che i dùu spôs dormissen in dòo stanz. E l'è per quest, che i Re e i gran sciori no dormen minga insemma marì e mièe.

III. EL SCIAVATTIN

Gh'era on sciavattin, che l'era al banchett[ix] a lavorà. E el gh'aveva on formaggin. E, sto formaggin[x], ghe andava su tanti mosch, e lu, n'ha mazzàa tanti, ch'el diseva:—«Cent i ho mazzàa e cent i ho de mazzà.»—La gent sentiven a dì:—«Cent i ho mazzàa e cent i ho de mazzà.»—Gh'han ditt, se l'era bon de andà a toeu la città de Casti. E lu, el gh'ha ditt de dagh on cavall, ch'el saria andàa a toeu sta città. E lor gh'han daa on rozzon[xi] d'on cavall, on cavallasc come se sia. El saveva nanca fa a sta a cavall e l'andava come un desperàa. E veden a vegnì sto matt, ch'el diseva:—«Cent i ho mazzàa e cent i ho de mazzà;»—e gh'hin cors a la contra subit, cont i ciav de la città de Casti. In del vegnì indrèe, l'è passàa d'on sit; e là gh'era on mago. E là, sto mago, l'ha ciappàa e l'ha miss in d'ona stanza, e el ghe dava minga de mangià. El mago, el ghe dis:—«Voj! ven chì. Mi gh'hoo ona balla inscì grossa: se ti te see bon de ciappà sta balla chì e de buttalla fina in del mar, mi te lassi andà.»—Lu l'ha ciappàa sta balla, l'ha avùu forza assee de buttalla in del mar. Adess, el sciavattin, el dis:—«Ti te dee fa quel, che te disi mi. Adess de mi e ti emm de guardà chi l'è, che l'è pusèe fort de tirà giò sta pianta.»—E là s'hin miss adrèe con sta pianta, per tralla giò. El sciavattin, el ghe dis:—«Spetta, che andaròo su de la toa mièe e ghe diròo de damm la folc.»—El va de sora de la soa mièe e el ghe dis, el sciavattin:—«El m'ha ditt inscì el so marì, de damm la ciav del secretér[xii].»—E lee, la va a la finestra e la ghe dis al so marì:—«Voj! hoo de daghela?»—E lu, el gh'ha ditt:—«Sì, sì, dàghela, dàghela in pressa.»—Lu, el sciavattin, dopo l'è andàa al secretèr e l'ha portàa via tutti i danèe, che l'ha trovàa. Lee, la mièe, la credeva, che fussen intès, perchè el gh'aveva ditt lu, el mago, de dagh la ciav al sciavattin; la credeva, che fussen intes de toeu su i danèe. Lu, el sciavattin, l'è andàa via per l'altra porta, l'è minga passàa, per dove l'era el mago. Lu, el mago, el ved ch'el ven no, el ciama la soa mièe, el ghe dis:—«Ma voj! te ghe l'è dada?»—«Sì, l'è on pezz. L'ha mò de vegnì?»—E lu, el ved ch'el ven no, va a vedè in dove l'è. El ghe dis a soa mièe:—«Ma com'è? el gh'è in nissun sit? Cossè l'è, che te gh'hê dàa?»—«La ciav di danèe.»—«Ah poverà mi! l'era la folc, che ti te gh'avevet de dà, minga la ciav. Pover a mi! adess dov'hoo de andall a toeu?»—Guarda de chì, varda de lì, el sciavattin l'ha minga podùu trovà pu. Lu l'ha ditt:—«Invece de andà a quistà la città de Casti, hoo quistàa di danèe de viv.»—

IV. EL SCIAVATTIN.[xiii]