NOTE
[1] Tolgo questa novella da un zibaldone manoscritto di aneddoti e facezie popolari, raccolti in Castrocaro dal Dottor Ludovico Paganelli, che lo ha gentilmente messo a mia disposizione. Il presente racconto è uno de' pochi compresi nel zibaldone, che non sia indecentissimo. Vedi Giraldi. Ecatonmiti. Dec. I. Nov. III.—«Si ritrovano tre uomini insieme, senza aver altro, che mangiare, se non una picciola schiacciata. Sono a contesa di chi debba essere. Conchiudono, che ella si sia di chi più nobil sogno farà de' tre. L'uno, che era soldato, lascia gli altri due colla loro sapienza scherniti.»—Casalicchio, VI. I. VI. Chi cerca d'ingannare il più delle volte resta ingannato.—Pitrè. (Op. cit.) CLXXIII. Lu Monacu e lu Fratellu.—Riunisco, in quest'ultima nota del volume, un gruzzoletto di novellette e facezie milanesi di vario genere.
I. EL BOFFETT[]
Ona volta, gh'era ona festa in d'on paes; e gh'era un, che l'ha ditt, ch'el voreva andà anca lu a vedè sti fest. E gh'era tanta gent. El ven sira; e, per andà a cà, l'era tropp tard. E lu, el dis:—«Me fermaroo chì a dormì.»—El va in d'ona osteria; gh'è minga sit. El va in d'on'altra osteria; e là ghe disen, che gh'era on fraa, che l'era in d'on lett grand, e, se lu l'era content a dormigh insemma, che sarèssen andà a ciamagh, se l'era content anca lu. Lu, el se contenta. Van del fraa; ghe dimanden, se lu, l'era content de dormì insemma a on alter forestee, che gh'era capitaa. Sicchè lu, el gh'ha ditt:—«Sì, mi sont content; ma bisogna digh, che mi gh'hoo ona imperfezion, che foo di vent cald.»—L'alter, el dis:—«Ben, fa nient; perchè gh'hoo anca mi ona imperfezion: foo di vent fredd[ii].»—E lu, prima de andà a dormì, el tœu su on boffett e se le porta in lett. El va in lett, el se volta vun d'ona part e vun d'on'altra. Ven, che el fraa el comincia a fa sti vent cald. Quell'alter cascia el boffett in mezz i gamb e pfu! pfu! pfu! Quell'alter, el dis:—«Che frecc!»—«Ma, cara lu, ch'el scusa! lu iè patiss cald e mi i patiss frecc!»—E allora quell là, el fraa, tutt rabbiàa, voltess dell'altra part, mettess in sulla sponda. E quell'alter, tutt content:—«Almen, adess, se ghe vegnerà di vent cald, anderan giò della sponda del lett e minga adoss a mi.»—
II. EL CURAT, CHE L'ERA IGNORANT COMÈ.
Ona volta, gh'era on curat e l'era ignorant comè, ch'el saveva nanca quanti dì gh'aveva ona settimana. El metteva ona fassinna tutt'i dì in d'on monton; e, quand ghe n'aveva ses, el dì adrèe el diseva messa, perchè el diseva che l'era festa. Ona volta, la serva, la s'è ricordàa pu de portà ona fassinna; e lu, l'ha cuntaa, eren appenna cinq, e el dì adree l'ha vorsuu dì no messa, e l'era festa. El secrista, la mattinna, l'è andaa su in stanza a digh de levà su, che l'era già sonàa el terz de messa; e lu, el diseva, che l'era minga festa; e l'ha minga vorsuu levà su e el gh'ha faa perd messa a tutti i paisan. Allora, sti paisan, tanto rabbiaa, han dà su on ricors a l'arcivescov; e l'arcivescov, el gh'ha mandàa a dì, ch'el saria vegnuu lu a vedè, se l'era vera quel, che diseven. Allora, el curat, a sentì sti robb, el s'è stremìi, l'è cors a casa in la Perpetua a contagh; e allora, la Perpetua, la gh'ha ditt de stremiss no, che l'era nient; e—«Ch'el me lassa fa de mi!»—L'ha faa buj on gran caldaron d'acqua; e l'ha missa denter in di aquasanteri in gesa e l'ha gh'ha ditt:—«Adess el vedarà, come saran consciaa polit i paisan!»—A la mattinna istessa, l'è arrivàa l'arcivescov; el curàa, l'ha menàa in gesa e el gh'ha ditt:—«Adess el vedarà quanti vers fan i paisan.»—I paisan saveven nient, metten dent la man in l'acquasanta per segnass e s'hin miss adrèe a saltà in aria per el dolor, ch'han sentìi. E allora, el curat, el gh'ha ditt:—«El ved, scior arcivescov, se sont mi o lor ch'hin matt?»—Allora, l'arcivescov, el gh'ha daa on gran rimprover ai paisan, e el curat l'è tornàa a stà lì anmò in l'istess paes.
Passàa on carr d'oli d'oliva,
La panzanega l'è bella e finida.
III. EL PAISAN E EL PRET. [iii]
Ona volta, gh'era on paisan. El passava via de la casa d'on fattor, e l'ha vist là tanti bej pollit, e gh'è vegnuu la gola e de robbann vun. E l'ha faa per robball e gh'è restàa in man la cova. A pasqua, quand l'è andaa a confessass, el gh'ha cuntaa che l'ha faa per robbà la pola. E el pret, el gh'ha ditt, che valor podeva avegh. E lu, el gh'ha ditt, che la poreva varè on vott lira. Allora, el pret, el gh'ha ditt, de portaghi là, per far dì tant ben per i mort. Allora, sto paisan, el ghe dis:—«Ma mi, l'ho minga robbada, mi!»—E el pret, el ghe dis:—«El peccàa l'hi faa istess.»—El paisan, per ciappà l'assoluzion, el gh'ha promess, che el gh'avaria portaa i danee. E de nott, el seguitava a pensà, e gh'è vegnuu in ment de ciappàa on poo de carta e bagnalla e mettegh dent on poo de moneda. Alla mattina, inscì ben l'ha faa: l'è andàa in del pret, cont sti danee in la carta bagnada e l'ha miss dent el palpirœu in del cappell. E el gh'ha ditt:—«Sur Curat, sont chì. Che ie tira fœura del cappell, i danee.»—El curat, el gh'ha ditt:—«Demmi vu.»—E el paisan:—«No, no: l'è mej, che ietira su lu.»—Allora, el curat, l'ha faa per tirà su el palpirœu; e la carta l'era bagnada e la s'è rotta; e donca, gh'è restaa dent i danee in del cappell e el paisan ghe l'ha dada come el vent. E el curat, el vosava:—«Vuj! m'è restaa in man domà la carta!»—E el paisan, el gh'ha rispost:—«Anca mi, m'è restaa in man domà la cova.»—L'è finida.
IV. LA SCIORA E LA SERVA.[iv]