Ona volta, gh'era ona sciora, che la gh'aveva in cà ona serva; e l'era tant avara! La voreva minga dagh de mangià. E, ona volta, la s'è amalada sta serva, e la s'è ciappaa puntigli e l'è andada semper a mangià a ca soa. E la padronna la ghe dimandava:—«Cossa te gh'het, dì, che te manget pu?»—La serva, la gh'ha ditt:—«Sont amalada; sont stada vott dì senza mangià; e adess gh'hoo famm pu.»—La padronna, l'ha ditt:—«Provaroo anca mi a sta vott dì senza mangià, per vedè, se me ven famm pu anca a mi.»—Quell di trii o quatter dì l'è andada innanz; e pœu, quell di cinq dì, l'è stada pu bonna de levass su de la gran famma; e l'era pu bonna nanca de parlà. La seguitava a fa segn con duu dit, che ghe calava[v] apenna duu dì a finì. E la serva, l'ha veduu che la parlava pu, l'è andada a ciamà el pret. El pret, el ved che la fa semper segn con sti duu dit, el gh'ha dimandaa a la serva, cossa la voreva dì con sto segn. E lee, la diseva, sta serva, che, intant che l'era in vitta, la diseva semper, che la soa sostanza l'era de spartì in duu, al curat e a la serva. E gh'andava là tutt i so parent; e ghe diseven, cosse la voreva dì? perchè la fava sti segn? E ie diseven a tutti, che la lassava la soa sostanza a duu. El pret, l'ha faa giò el so testament lu; e, quand l'è morta, han ciappàa lor duu tutt coss.

V. EL COEUGH.[vi]

Ona volta gh'era on scior, ch'el gh'aveva in nomm:—«Abbaa, che mangia e bev senza pensà.»—E gh'è andàa là el Re; l'ha veduu fœura sto cartell; el ghe dis: s'el gh'aveva minga de pensà, el ghe dava lu de pensà. El gh'ha ditt de fà in vott dì i tre robb, ch'el diseva lu. Vunna, de savè digh quanti stell gh'era in ciel[vii], quanti brazza de corda ghe voreva per andà in ciel e cossa el pensava lu. El cœugh, el vedeva, ch'el so padron el cantava pu; l'era semper con la testa poggiada al tavol; e el gh'ha domandàa cossa l'è, ch'el gh'aveva. E lu, el gh'ha cuntàa su. El cœugh, el gh'ha ditt, s'el ghe dava la metà de la soa sostanza, el ghe despediva lu sta robba. El gh'ha ditt de dagh la pell d'on asen mort, on carrett de corda e el so ponc e el so tabarr. E l'è andàa lu del Re, sto cœugh. E el Re, el gh'ha ditt:—«Sicchè, quanti stell gh'è in ciel?»—E el gh'ha ditt:—«Ch'el cunta sti pel de st'asesin chì, ch'el savarà quanti stell gh'è in ciel.»—E el Re, el gh'ha ditt de cuntaj lu; e el gh'ha responduu, che la soa part l'era già cuntada, che adess el toccava al Re a cuntaj. E el gh'ha ditt: quanti brazza de corda ghe voreva per andà in ciel. E lu, el gh'ha ditt:—«Tì, ciappa la corda de andà su finna in ciel»—e pœu de vegnì giò e cuntà quanti brazza eren. E pœu, el gh'ha ditt:—«Coss'è che pensi mi?»—«Lu, el pensa che mi sia on abbàa e invece sont el cœugh e gh'hoo chi la cazzirœula de fagh provà el brœud.»—

VI. I DUU MAI—CONTET.[viii]

Gh'era ona donna, che ciamaven Chiara. L'era povera; l'andava a cercà la caritàa e a tœu su el rud[ix] per i strad. On dì l'ha trovàa ona gianda de zucca e l'ha piantada. Poch temp dopo, de quella gianda è cressùu ona pianta, che la rivava finn a al ciel. So marì, el ghe dis:—«Te dovariet rampegà su quella pianta; e andà del signor, a domandagh, de dann almen pan assèe.»—E lee, l'andava su e—«Tacch, tacch!»—«Chi l'è?»—«L'è la povera Chiara, che gh'ha bisogn ona grazia.»—Allora, el signor ghe rispondeva:—«Che grazia te vœut?»—«La grazia de avegh almen pan assèe.»—«Va, che el pan assèe te ghe l'avaret.»—Dopo, el marì, el ghe diseva de tornà anmò in ciel, a cercà la grazia, d'avegh la minestra tutt i dì e la carna a la festa. E el signor:—«Te gh'avaret la minestra tutt i dì e la carna a la festa.»—Ma el marì, mai content, el ghe diseva de tornà sù, per domandà la carna tutt i dì e la tavola a la festa. El signor, semper bon, i ha vorrùu contentà anca in quest. El marì, el torna ancamò a dì de cercà la tavola tutt i dì e la carozza per andà a spass. El signor:—«Te gh'avaret la tavola tutt i dì e la carozza per andà a spass.»—Dopo, la gh'ha dimandàa al signor el titol de contessa per lee e de cont per so marì. Ma el signor, l'ha perdùu la pazienza; el gh'ha rispost:—«Va, che ti te saret ona stronzessa e to marì on stronz.»—La pianta, la s'è spezzada e l'è borlada in del rud insemma ai dùu mai—content.[x]

VII. L'ESEMPI DI OCCH.[xi]

Ona volta, gh'era on Re; e sto Re, el gh'aveva ona tosa; e lu, l'ha semper tegnuda in collegg, finchè l'è stada granda. Quand l'è stada granda, l'ha tirada a cà; e el gh'ha dimandàa, se la voreva maridass o cosse l'è che la voreva fà. E lee, la gh'ha ditt, che la soa vocazion l'era d'andà monega. E lu, el gh'aveva domà che sta tosa, el ghe rincresséva. E lu, puttost che mandalla lontan, l'ha fabricàa on convent in de l'istessa citàa. E lee, allora, la restava la superiora. El Re, l'aveva fàa on lascet de tanti ben, de tanti feudi, per quej, che voreven andà monegh e che podeven minga; el ghe aveva lassàa de viv con sti fondi. I pisonant[xii] aveven semenàa[xiii]; e gh'è vegnùu giò dodes occh salvategh e gh'han mangiàa su tutt el gran. Sti pisonant hin andàa a dighel a la superiora, che lor han semenaa e che sti occh han mangiàa su el gran e che lor podeven fà pu raccolta. E la superiora, la gh'ha ditt:—«Ben, andèe a cà e disìj che vegnen chì, in del cortin rustegh, che i ciama la mader badessa.»—E lor, i pisonant, prima de mandà là i occh, n'han ciappàa vunna; e l'han fàda cœus e l'han mangiada: e lor credeven de falla franca, che la mader badessa l'avess minga savuu. I occh hin andàa propi de bon, perchè lee, la superiora, l'era ona santa. Hin andàa, e lee l'ha fàa la correzion a sti occh e la gh'ha ditt:—«Cossa gh'entrèe vialter a mangià el gran de la mia campagna? l'è voster el gran?»—I occh staven lì a scoltà[xiv]. Dopo d'avegh dàa quella correzion, che la gh'aveva de dagh, la gh'ha dàa la benedizion e i occh hin andàa in alt, ma hin andàa via no, perchè ghe mancava la soa compagna. E lee, iè torna a benedì la segonda volta e lor ghe faven festa, vosaven, ma andevan via no, perchè voreven la soa compagna. E lee, lee i ha tornàa a benedì quella di tre volt e l'ha veduu che andaven minga, e lee l'ha mandàa a ciamà i pisonant, e la gh'ha dimandàa:—«Coss'avii fàa a sti occh? Disimm la veritàa, e guardèe ben de dì la bosia.»—E lor gh'han ditt:—«Nun, pœu, s'emm de dì la veritàa, quand emm vist, che vegniven chì, nun emm storgiùu el coll a vunna e l'emm mangiada.»—E lee, la ghe dis:—«Cossa gh'entrèe vialter de mangià i occh? hin voster?»—E lor gh'han ditt:—«No; hin minga noster.»—E lee, la gh'ha dimandàa:—«L'avii mangiada tutta?»—E lor gh'han ditt:—«Gh'emm là quattr'oss in la biella[xv].»—E lee, la gh'ha ditt:—«Porteemi chì, tal e qual hin; tocchej no.»—E lor gh'i han portàa, e i ha fàa press cont i man inscì in d'on pugnœu, e gh'è sortìi fœura l'oca viva, e gran festeggio! L'è andada insemma i so compagn; e tutt i so compagn han fàa gran festa a la mader badessa. E lee, i ha benedìi; e la gh'ha ditt de andà de quella part, ch'hin vegnùu.

VIII. GIOVANN

Gh'era ona volta on fiœu, ch'el se ciamava Giovann: e on dì, l'è andàa a predica. El pret, che gh'era su a predicà, el diseva, che bisognava passà per ona strada stretta e spinosa per andà in paradis. Alora el Giovann, el corr a casa de la soa mamma; el ghe dis:—«Damm duu pan e des centesim, che vuj andà in paradis.»—E la soa mamma ghi ha dàa. E lu, el va, el va, el se trœuva su ona bella strada; e l'ha seguitàa a girà, ma l'ha mai trovàa quella stretta e spinosa. El va ancamò; e el trœuva finalment sta strada. Alora lu, tutt content; el tira su i calzon finna a metàa gamba, el va denter in sta strada. Ma, tutt i moment, el borlava in terra e el se insanguinava tutt. Ma l'ha fàa tant, che el gh'è reussìi andà finna in fin. Quand l'è in fin, el ved ona casa; e lu l'ha credùu, ch'el fuss el paradis, e el se mett a vosà:—«Ah Signor, sont chì anca mi in paradis con vu e cont la Madonna!»—Alora ven fœura on fràa (perchè quella casa l'era on convent de fràa) e el ghe dis:—«Ah el me poer fiœu, come te set insanguinaa!»—E l'ha ciappàa in brasc; e lu insemma a i alter fràa, l'han miss in lett. Ma de lì on poo de temp, hin minga bastàa i cur di fràa e l'è andàa propi in paradis.