Stretta la foglia, larga la via,
Dite la vostra, chè ho detto la mia.


NOTE

[1] Variante, nella prima parte, della fiaba Gli Assassini; nella seconda del Re Avaro (Vedi lì pe' riscontri). Ha pure de' punti di somiglianza ed appartiene al ciclo stesso dell'Orco e d'Il contadino che aveva tre figlioli. Risponde anche alla Novella intitolata Le cento sporte, che si contiene nell'opuscolo: Due|fiabe|toscane|Annotate da V. I.||Esemplari C|| Napoli|Stabilimento tipografico A. Trani|Strada Medina 25| M.DCCC.LXXVI. Fu raccolta dalla signora Larissa Giorgi da Prato. Eccone una lezione milanese:

I TRE TOSANN DEL PRESTINEE[]

Gh'era on prestinee, ch'el gh'aveva tre tosânn; eren on poo cattiv; faven immattì i soeu gent[ii]. E la soa mamma, in att de rabbia, la dis:—«Se veniss anca on lader a tœuv, mi ve lassi toeu[iii].»—Domà che de lì a on poo de temp, va on scior a cercà vunna di so tosânn. Lee, la dimanda chi l'era; e la voreva savè de che famiglia l'era per podè dagh la soa tosa. Lu, el gh'ha portàa tutt i so cart in regola: e lor han vedùu, che l'era on bon partii. Ma sti cart eren tutt cart fals, che lor han minga cognossùu, ch'eren fals. El ghe dis, ch'apenna sposada, l'avaria menada in dove stava lu, in la soa citàa. El ghe fa di bej regaj de robba finna e fan sto sposalizi e pœu la mena via. Lee, la saluda i so gent, la saluda i so sorell; e pœu via van. Domà che fan tanta strada, tanta strada! distant!... e bosch!... quand hin staa in d'on sit, che gh'era propi nissun, in d'on bosch, el picca in d'ona portascia[iv], e là ven di omen a dervigh. Lu, el ghe dis a sti omen:—«Ecco, questa l'è la mia sposa!»—E pœu el ghe dis, a lee:—«Sappia, che se te vœut dormì, dorma del dì. Ma de nott bisogna che te staghet dessedada, perchè nun a la sira vemm via e ti te dèvet stà attenta, per quand vegnem a cà, che picchem la porta, a dervinn. Se de no, mi te mazzi.»—Lee, sta povera tosa, la cercava de dormì del dì; e de nott la stava su per stà attenta per quand piccaven la porta. E l'aveva capíi, che l'era andada in man a on capp de la compagnia di lader[v]. Ven, che per on poo de sir l'è semper dessedada. Ona sira, la s'è indormentada. Lu, l'è andaa denter e l'ha minacciàa de mazzalla. Lee, la s'è missa a piang e a domandagh perdon, che saria l'ultima volta, che ghe fuss capitàa quella cossa lì. Ven, che ona nott vann a cà e anca allor la s'era indormentada e lu l'ha mazzada. E lu cosse l'ha fàa? El dis:—«Andaroo a tœu l'altra sorella.»—El va là di so gent (de soa mièe); el ghe dis che la soa tosa (de lor) la st ben, ch'ie manda a saludà tutt; e se voreven vunna di so sorej andà là a fa compagnia a lee. Vunna di sti sorej, la dis:—«Vegnaròo mi, vegnaròo mi.»—E quand l'è a cà de lu, la cerca la soa sorella. Lu, el ghe dis:—«L'è inutil che te cerchet la toa sorella, perchè l'hoo mazzada! «E se te faree minga quel che te disi mi, te mazzaroo anca ti.»—El ghe dis:—«Ti te dèe stà de nott dessedada, per stà pronta, quand vegnem a cà nun, de dervinn.»—Lee, l'ha seguitàa on poo de temp e l'è semper stada dessedada; ona nott, la s'è lassada andà del sogn[vi]. E lu, el va dent e le minaccia; e lee, le prega de perdonagh, che le saria minga success la segonda volta. Dopo tanto temp, ona nott el va a cà; e lee, la dormiva. Lu, el le desseda no; senza dì no, el va là e le mazza anca quella. Dopo, el pensa de andà a tœu la terza. El va là e el ghe dis a i so gent (de lee), che gh'han ditt i so sorell de digh de andà là anca lee in compagnia on poo, e pœu che sarien vegnùu a casa insemma. Lee, la terza sorella, la ghe va. E quand l'e là, la trœuva minga i so sorell. E lu, el ghe dis che eren tutt e dò mort; e che, se lee la stava minga dessedada, la mazzava anca lee. Lee, quella là, la ghe dis de tœugh on quader de sant'Antoni, che lee l'era divotta, che inscì la starìa a fagh orazion a sant'Antoni e la saria stada dessedada. Difatti, lee, tutt i nott, la gh'aveva sto sant'Antoni e la s'è mai indormentada. Ona nott i lader vegnen a cà. Picchen la porta. La va a dervì, e ved che vegnen dent e portaven denter vun in spalletta. Derven on stanzin[vii] e van là e el metten giò in de sto stanzin. Lee, a la sira adrèe, apenna ch'hin andà via, la va in de sto stanzin a guardagh cossa aveven mess giò; e la ved che gh'era là on giovin in terra buttàa giò, che el pareva mort. La ghe guarda; e la ved, che l'è ferìi. Lee, la saveva indove i lader tegneven on cert onguent, che se ontaven lor quand vegneven a cà, che eren feríi. La và a tœull e la prœuva a ontagh[viii] la ferida. La ved che el rinvèn; e lee, allora la va in cusinna[ix], la ghe dà on brœud per podè sostanziall[x]. La ghe dis:—«Come l'è, che fa a trovass chì, lu?»—Lu, el dis, che l'è stàa assaltàa di lader e che l'han ferìi:—«Lor, me creden mort, e m'han miss là, perchè a lassam in strada, gh'han pagura de vess scopert, perchè mi sont el fiœu del Re.»—Lee, allora la dis che apenna che saria stàa in forza, lee gh'avaria fàa el mezz de podell fà scappà.—«Mi sol, no; con ti, scapparoo; perchè se de no, se i lader trœuven pu mi, allora ti te mazzen.»—Fan el dacord[xi] a la sira adrèe de andà via tutt e dùu, apenna che i lader eren via. I lader van via; e lor van, scappen. Lu el cognosseva i strad; e l'è andàa in d'ona fattoria, che l'era lì poch distant, che l'era on fattor sott a la cort del Re. Van là; lu, el fiœu del Re, el ghe dis, s'el podeva menall a casa soa, perchè lu, l'era stàa assassinàa di lader e so pader le saveva no, e desiderava de faghel savè pusèe prest, che fuss possibel. El fittavol pensa de caregà on carr de fen, de paja, fàa in manera de andagh denter tutt e dùu, el fiœu del Re e la tosa[xii] del prestinèe, e de podè avegh el sit de fiadà. Van, se metten in viagg. Quand hin a on certo sit, incontren i lader; iè fermen:—«Cossa gh'avii lì?»—«Oh»—dis—«cossa gh'hoo de avè? L'è on poo de paja, che meni giò per sternì[xiii].»—S' ciao! E lor:—«Eh ben»—disen—«andèe!»—e el lassen andà. Quand hin a la cort, i so guardi voreven minga lassall andàa denter in la porta. La, el ficciavol[xiv], el ghe dis, che l'è el fiœu del Re, che gh'ha dàa orden de andà denter. Ghe disen, ch'el fiœu del Re, el gh'è minga, che anderan a dighel al Re de sto orden, che gh'han lor. Van a dighel al Re. E lu, el dis:—«Magara el fuss ver ch'el fuss el me fiœu! Ma el me fiœu l'è on pezz che no sòo in dove l'è, che el se ritrœuva![xv]»—El Re, el ghe dis:—«Vegnaròo giò mi a vedè.»—Difatti el va. El ficciavol, el ghe dis che l'è propi el so fiœu, che gh'ha dàa l'orden de andà denter, e che anzi l'è lì in quell carr. Lì pesseghen, descareghen el car[xvi]. El fiœu, el ven giò; e el pader, a vedè el so fiœu, l'è tutt content. E pœu, el ghe ved insemma sta donna. Allora el fiœu, el ghe cunta quel che gh'era success; e che quella lì l'era quella, che gh'ha salvàa la vitta. Allora el pader, el ciappa sta tosa, le ringrazia tant. El fiœu, el ghe dis, che lu, el voreva sposalla. El Re ghe le conced. S' ciao! Ven, che el capp di lader l'ha scopert che quella lì l'era scappada cont el fioeu del Be; e l'ha sentíi che era success sto matrimonî. Lu, el saveva che lee ghe piaseva tant Sant'Antoni. L'ha fàa fa on quader magnifich, grand e pesant, che ghe voreva quatter omen a portall, e l'ha mandàa a la Cort; l'ha mandàa a digh che gh'aveven on quader de Sant'Antoni, che l'era inscì bel. E lee, la sposa, la ghe dis a so marì de tœughel. Lu, ghe le tœu; e lee, le fa mett in la soa stanza. E lee, l'andava semper a pregà sto sant, che per i so orazion, che le ghe fava, lu l'ha salvada de la mort; e pœu lee, l'ha podùu salvagh la vita a quel che l'ha sposada. De lì a on tre dì, la sentiva sto quader, che el fava di vers[xvii]:—«cricch! cricch! cricch!»—Ona sera, la va in lett; e tutt a on tratt la sent ona molla come a derviss. La guarda al quader, e la ved che el se mœuv. E lee sonna el campanin in pressa. In d'on moment va denter gent; e fan andà denter i guardi e arresten el Sant'Antoni, che l'era el lader[xviii]. E via a tœu tutt i alter. E han trovàa là, in dove staven i lader, han trovàa di gran robb finn, tutta robba robada. E el capp, l'han condannàa a mort e l'han faa morì. E lee, la tosa del prestinèe, l'è restada Reginna, l'è andada a tœu i so gent, e se i è tiràa là a la cort cont lee; han fàa pu el prestinèe, han fàa i sciori anca lor.

[] Il Limbrecht annota:—«Kinder—Märchen, N.º XL. Der Räuberhauptmann; «und N.º XLVI Fitcher's Vogel.»—

[ii] I sœu gent, i suoi genitori. Si noti la parte, che ha in questa variante la maledizion materna, motivo mille volte adoperato e dalla fantasia popolare e nella letteratura propriamente detta.

[iii] Tœu, (con l'œu breve, a differenza di tœu, tuoi, che lo ha lungo) adoperato assolutamente, ha, fra gli altri sensi, anche quello di pigliar moglie, sposare. Doma o nomà, solo, soltanto, solamente. Domà che de lì a on poo de temp, di lì a poco, sol dopo poco.