Rodechat d’altes montañes
ocupa un vall delisiós
qu’alegra el pas rumorós
d’un rihuet bordat de cañes;
chagant de formes estrañes
recolsat en la pendent,
té’l cap en un prominent
castell de pardes almenes
y els pèus entre les arenes
del marmolador torrent.
En tot ahont la vista alcansa
no se sap qué admirar més,
tan presiós y máchic es
lo que’s veu en lluntanansa;
cuan la primavera avansa
fa allí el rosiñol son niu,
y avans d’arribar l’estíu
el baladre y la chinesta
visten d’españòla festa
monts y fòyes, camps y riu.
Y baix d’un sèl transparent
més blau qu’els ulls d’una fada
brilla’l vèrt de la enramada
còm esmeralda d’Orient,
y en son perfumat ambient
del día als primers albors
s’endevinen els rumors
d’un ball de silfos y huríes
al sò de les melodíes
de mil pardalets cantors.
Tot es gran, tot admirable
d’aquell vall hasta el confí,
tot ell es etèrn festí
de riquesa inapresiable;
pródiga é inagotable,
còm riu d’amor desbordat,
á mans plenes l’ha dotat
la mare Naturalesa;
no’s pòt donar més bellesa
chunt á més fertilitat...
Mes ¡ay! també’l vall aquell,
ric en perfums y cambiants,
entre tantes flòrs brillants
té la ortiga y el donsell:
be hu demòstra un fet qu’en ell
susuí mol pòc temps fa,
y com sé qu’escrit no está
y es mol digne de memòria,
contarvos vullc tal historia;
escoltéu lo que pasá.
_____
Es el mes de Novembre, s’acaba el día;
El sòl sos últims besos al vall envía
Desde les ròches crestes del Espadá,
Y allá llunt en les plaches que’l Millars baña
Semblen les pardes bòyres fosca montaña
Que ses faldes sombroses estenent va.
El rat penat comensa la revolada,
El cuquello se queixa dins la enramada
Y el crit sec y metálic del grill se sent,
Mentres per l’espay ample la llum s’amaga,
El crepúscul ses ròches tintes apaga
Y el seu estrellat manto la nit estén.
Vènus, la blanca Vènus, cándida estrella
Que no sé per qué encara du’l nòm d’aquella
Falsa deitat pagana d’impur amor,
Còm per mil fils de plata del sèl penchada
Pareix sagrada llantia qu’enchoyellada
Davant l’etèrn sagrari posá’l Criador.
En direcsió del pòble s’òu la campana
Qu’en llengua misteriosa descáns demana
Pera’ls que del camp tornen buscant la llar;
Y pòc á pòc les sombres van escampantse,
Veus y llums y ruidos van apagantse,
Ya de la nit l’impèri va á comensar.