Desert al fi tot queda; cansats del día,
Al llit á vells y chovens la sòn els guía
Y hasta el gos s’acurruca y el gall s’adòrm;
Tot es sombra y silensi per monts y plana,
Tot en fret alé ho chèla la tramontana,
La vida está suspesa, Natura dòrm...
Pero no, allá en la sombra hia algún mistèri;
Pel camí que del pòble du al sementèri
Dos formes silensioses van avansant:
Pòc después, cuan la lluna les ilumina,
Se veu que la parella que allá camina
Son dos pòvres chiquetes que van plorant:
Una d’elles demòstra la etat dichosa
En que sent nena encara pura y hermosa
A ser dòna’s comensa ya moralment,
Y encara qu’es tan chove, ya en sa mirada
Se veu entre tristeses la llum sagrada
Que l’espirit destella cuan pensa y sent.
L’atra ¡pòvra criatura!... es tan chiqueta
Que de mare ha de ferli sa chermaneta
Y al bras la pòrta á ratos pa descansar:
Y així pel camí avansen abrasadetes
Tremolant y en silènsi les orfenetes
En busca de sa mare qu’allí ha de estar.
Del sementeri arriben chunt á la pòrta;
Be está dins sa mareta, mes ¡ay! es mòrta
Y no pòt pera obrirlos deixar son llit:
-¡Mare, mare!- la nena chiqueta crida,
-¡Mare!- en veu baixa l’atra diu aflichida,
Y ¡Mare! respòn l’èco tornant el crit.
En el brancal s’asenta, trista, abatuda,
La machor, y en sos brasos la més menuda
Per el fret aterida plorant está;
Y diu á sa chermana: -Tinc fam, Marieta;
Vullc pa... -Y en insistènsia, còm á chiqueta,
Repetís sense tregua: -Vullc pa; vullc pa...
Sa chermana la mira desconsolada,
La besa cariñosa, y en plòr bañada
Els ulls á tèrra baixa, sombríu el front;
Después alsa la vista que vagarosa
L’ample espay examina còm anhelosa
Y aixina á la chiqueta plorant respòn:
-¡Que tens fam!... Ni pensarho voldría:
¡Que vòls pa, nena meua, has cridat!...
¿Còm donarten un mòs yo podría
Si huí en tot el día
Ningú mos n’ha dat?...
¿Còm vols, filla, que puga ser fòrta
Ta chermana, si nena còm tu es?
¿Qué’t daré si captant casi mòrta
Vach de pòrta en pòrta
Y no’m donen res?...
Per no tindre treball, á la guèrra
Nòstre pare en mal hòra va anar,
La desgrasia’l tragué d’esta sèrra
Y allá en atra tèrra
Morí de pesar.