Pòc después la mareta angustiada
Treballant perque ens vea patir,
La salut malgastá, y agobiada,
Vida tan cansada
No pugué sufrir...

Y al quedarmos les dos asoletes
Sense pares, cariño ni llar,
Aus caigudes del niu, sense aletes,
Dèbils y chiquetes
¿Qué havem d’esperar?...

Així diu entre besos á la chiqueta;
Contra’l pit, consolantla, trista l’apreta
Y li fa, pa dormirla, llit del seu bras:
Después... chuntant les cares en plòr bañades,
Queden les orfenetes allí arrimades
Silensioses y unides en fòrt abrás.

_____

Comensa á aclarir el día
y aváns d’eixir per Orient
el sòl, al alt firmament
sos primers rayos envía;
l’alta bòveda sombría
plega el seu estrellat vèl,
y cuan ya’l darrer estèl
en l’horisont se desfuma,
deixa el sòl son llit d’espuma
y òmpli de llum terra y sèl.

Ferits per l’astre brillant
els cristals de la rosada
convertisen la enramada
en palasio de diamant:
al seu bes vivificant
en tèrra y sèl tot revíu,
deixen les aus el seu niu
poblant l’aire d’armoníes
y entre llum, cants y alegríes
tot despèrta, tot sonríu.

¡Sòls les nenes desdichades
al nòu día no sonrihuen,
ni despèrten, ni revihuen
al ser per el sòl besades:
pues èrtes, blanques, chelades,
còm grupo de mármol fet,
sentades chunt la paret
dolsament abrasadetes
están les dos orfenetes
mòrtes de fam y de fret!...

_____________________

(1) Publicóse con el título de “¿Quousque tandem...” en el Almanaque de Las Provincias de 1887, y lo transcribo al final de este libro para no repetir algo de lo que allí se decía.

(2) Necesita ser tan de uno solo la misión de arrojar la primera piedra en este asunto, que el lector prudente comprenderá y disculpará sin duda la continua é inmodesta exhibición de mi humilde personalidad en este libro.