Vedi la decima delle note apposte più su alla fiaba intitolata l'Uccellino, che parla.

[6] Pomarance è un paese di Toscana: Celio Malespini parla molto di un improvvisatore e cortigiano di quel luogo. Fu anche, se non erro, patria d'un pittore piuttosto celebre. Qui però, Re delle Pomarance dev'essere uno scambio pel solito Re di Portogallo. Ne' dialetti meridionali, le melarance dolci si addimandano portogalli, le amare cetrangole, quindi si spiega agevolmente lo equivoco.

[7] Da questo punto in poi la nostra fiaba di Zelinda e il Mostro comincia ad aver somiglianza non più tanto con la favola di Psiche, anzi con un'altra tradizione popolare, della quale ecco una lezione milanese:

EL TREDESIN.[]

Ona[ii] volta[iii] gh'era on pover—òmm. El gh'aveva trèdes fiœu, e el saveva minga come fa per dagh de mangià. On dì, el ghe dis a sti fiœu:—«Andèm in campagna, in d'on quaj sit, a vedè, se podem trovà quajghedun[iv] de podè damm on poo de pan, on quajcoss[v] de podè mangià.»—«Reussissen a vess in d'ona campagna: là, gh'è on sit cont[vi] ona córt, e van denter. Gh'e là ona donna; e el Tredesìn el ghe dis, se la gh'aveva de dagh quajcoss, ch'el gh'aveva tredes fiœu. E lee la ghe dis:—«Pover—òmm, adess, me rincress, poss dav nient, perchè bisogna, che ve sconda; perchè, se ven a cà el me marì, che l'è el mago[vii], l'è bon de mèttes adrée à mangià i voster fiœu. Donca, prima besogna, che ve metta in cantinna; e che daga de mangià a lu. E pœu dopo gh'el diròo, che[viii] ve faròo vegnì de sora e ghe daroo de mangià anca ai voster fiœu.»—Difatti, el mago, el ven a cà. El ven a cà e el dis:—«Truss trusc[ix], odor de cristianusc[x].»—«Tœu el mangià, perchè chi gh'è nissun de mangià.»—Quand l'ha avùu ben mangiàa, lée la ghe dis allora[xi]:—«Sì caro ti; hoo scondùu in cantinna on pover—òmm con trèdes fiœu. Te vedet, di fiœu ghe n'emm anca nun. Sicchè, te vedet, donca, besogna dagh de mangià a quij pover fiœu lì.»—S'ciao, je fa vegnì de sora, e ghe dan de mangià a sti fiœu. E lu, el dis:—«Ben, adess, metti a dormì tucc. E mettegh in còo, ai noster de nun, la barretta bianca; e ai só de lu, ona scuffia rossa.»—E s'ciao, vann à dormì. Lu, el Tredesein, el lassa indormentà tutt i fiœu; e pœu adasi adasi el va, el ghe tira via la scuffia di so fiœu[xii] e ghe l'ha missa in testa a i fiœu del mago; e quella, che gh'aveva i fiœu del mago, ghe l'ha missa in testa a i so de lu. E lu, el mago, la mattinna el se desseda, el leva sû, el va, el ciappa tutt quij della scuffia rossa e je mazza tucc e pœu via el va. E allora el Tredesin, che stava lì a guardà, che lu, el se l'è immaginàa, che ghe stava denter quajcoss, che lu (el mago) el voreva fa quel tradiment, el ciappa i sò fiœu, je fa vestì e pœu via el scappa. La mièe del mago, la va per fa levà su i sò fiœu, la je trœuva, ch'eren tutti mazzàa. Ven a cà el mago; la ghe dis:—«Cosse t'hé fàa, ti? t'hé mazzàa tutti i noster fiœu.»—Allora el mago el dis:—«Ah quel baloss[xiii] de quel Tredesìn! l'ha capíi, che mi voreva mazzàgh i fiœu! e lu, l'ha scambiàa i scuffi e mi ho mazzáa i mè.»—S'ciao, el Tredesìn, el va, el saveva minga come podè fa per viv con tutti sti fiœu. Ven, che on servitor del Re l'ha sentùu sta robba, che era success de sto Tredesìn; e lu ghe le conta al Re, per vedè s'el podeva dagh quaijcossa a sto pover—òmm, ch'el podeva minga mantegnì i so fiœu. E lu, el Re, el dìs:—«Sent, digh inscì: se l'è bon de andà là del mago a robà quel pappagall, ch'el gh'ha lu, che mi ghe darò ona gran sòmma.»—E lu, el Tredesìn, el dis:—«Ma com'hoo de falla mì? Basta, provaròo d'andà là, quand el gh'è minga in càsa lu, che forsi con soa mièe poderoo robaghel.»—Difatti, el va; la gh'era, lee. L'era lì cont in man el pappagall per portaghel via, quand càpita el mago. El mago, el ghe dis:—«Ah, te set chì adess? Te ne m'hê fàa già vœunna; adess te see chì per famm quella di dò[xiv].»—El l'ha ligàa, e pœu el dis a la soa mièe:—«Guarda chì, adess andaròo a tœu l'acqua rasa, che vœuj dagh el fœugh. Ti intrettant ciappa sto bell legn chì, e la folc; e s'cèppa sto legn. Che inscì, quand vegni a cà, metti su quij legn lì e l'acqua rasa e el brusi.»—Lee, sta povera donna, la ghe dava per s'ceppà sto legn; ma la stentava a s'ceppall, perchè l'era tant dur. El Tredesìn, allora, el ghe dis:—«Povera donna, deslighem on moment e tel s'ceppi mì; e s'ciao! dopo, te tornet a ligamm, e inscì el tò marì el ven a ca e el trœuva bell'e s'ceppàa la legna.»—Lee, le disliga; e lu, appena desligàa, corr, va a tœu el pappagall e via el scappa. Ven a casa el mago per dagh el fœugh, el trœuva, che gh'è pu nè el Tredesìn, nè pappagall. Allora, el se mett a batt la mièe, perchè l'ha desligàa e l'ha lassàa andà via; e el fa ona barruffa del diavol. Intrattant, lu, el Tredesìn, el va a portagh el sò pappagall al Re. El Re, el ghe dà on gran bell regal, che l'era content comè[xv]. El dis:—«Adess, te devet famen on alter. Mi desideri, che te vaghet là a robagh quella coverta, che lu el gh'ha in sul lett, che l'è tutta pienna de campanitt[xvi].»—«Cara lu, com'hoo de fà mì, a andà a tœu ona coverta, tutta pienna de campanitt?»—«E pur, te devet fa el possibel[xvii] de andalla a tœu.»—Tredesìn, el va. El va là intrettant, che soa mièe ( del Mago ) l'era de bass a fà i sò robb; e lu, el va de sora adasi adasi cont del bombas; e l'è stàa là a imbottì tutt sti campanitt per non fà, che sonassen; e pœu el s'è scondùu.[xviii] A la sîra, el mago, el va in lett; lu, el Tredesìn, el le lassa indormentà ben ben; e pœu el comincia a poch a poch a tirà in giò, a tirà in giò. Lu, el mago, el se desseda[xix]; el dis:—«Cosse l'è[xx] inscì, che sent la coverta a tirà giò?»—E lu, el Tredesìn, el fa:—«Gnau, gnau!»—el fa mostra de vess on gatt. El le lassa indormentà ben ben e pœu a poch a poch l'è reussì a tiraghela giò. E pœu via l'è andàa con la soa coverta. El mago, la mattinna, el cerca la coverta e la trœuva no, el la trœuva in nissun sit. Cerca e cerca, no gh'è vers de trovalla in nissun sit:—«Ah, quel balòss de quel Tredesìn, ch'el m'ha fàa quella di trè[xxi]. S'el me po reussì a vegnì in man.... domà, che poda reussì a aveghel in di man, mi già el mazzi, perchè el me n'ha faa tropp.»—Lu, el Tredesìn, el va del Re. El Re, el ghe dis:—«Bravo, ma te see propi bravo, te ghe see reussì. Adess te do ona gran somma, che pœu ti te staree ben. Adess te devet famen on'altra: allora te set on sciòr[xxii]. T'hê de femen on'altra, e allore te devantet on sciòr. Te devet fà in manera, de consegnamm a mi el mago.»—«Com'hoo mai de fà? Ch'el mago adess, s'el me ciappa, el me mazza! Basta, faroo de tutt, per fagh anca questa.»—El pensa, el se vestiss[xxiii] tutt divers de quell del sò sòlit[xxiv], el mett ona barba finta e pœu el va là. El ghe dis a soa mièe—«Voj![xxv] gh'è minga in cà el voster marì?»—«Si, ch'el gh'è; adess vòo a ciamall subet.»—E el Tredesìn, el ghe dis:—«Mi sont vegnùu chì de lu, perchè gh'hoo bisogn on piasè[xxvi]. L'ha de savé, che mi hoo mazzàa vun, che ghe disen el Tredesìn, e hoo de fagh la cassa e gh'hòo minga de ass[xxvii] de faghela. Sont vegnùu de lu a vedè, s'el vœur mingà damm di ass.»—El mago, el dis:—«Bravo, t'hè fàa ben de mazzall: te doo subet i ass. Ven chì, ven chì! Te juttaròo[xxviii] anca mi a falla, la cassa, per mett denter quel birbòn. Va là!...»—El ghe da di ass; e lu, el s'è miss adree, el Tredesìn, a fà la cassa. E lu, el mago, l'è semper stàa lí a guardagh adoss. L'ha preparada in manera de vess pront a podella sarà[xxix]. Quand l'ha finida:—«Adess mo sont infesciàa[xxx], perchè sòo minga la grandezza, per vedè se l'andarà ben. Me par, ch'el sia grand compagn de lu[xxxi], el Tredesìn. Ch'el prœuva on poo «Se la ghe va ben a lu, l'andarà ben anca al Tredesìn.»—«Ben, spetta, adess vòo denter subet. Guarda, guarda, se la va ben.»—Quand l'è stàa denter, el Tredesìn, el mett su el coverc[xxxii], e tich tach in d'on moment l'è stàa piccada giò[xxxiii] la cassa. Però, el gh'aveva faa di bus[xxxiv] in de la cassa per podè fiadà, perchè lu l'aveva de consegnall viv al Re. El gh'aveva visin di sò amis, per juttall a portà sta cassa. Lór hin[xxxv] stàa là pront; e hin andàa e l'han portada là a la cort del Re. Ghe «a andà denter lu, che inscì vedaroo, perchè l'è grand come lu, l'han consegnada al Re: e el Re, l'è stàa tutt content a vedè, che l'è reussìi a consegnagh el mago bell e viv. El gh'ha daa ona gran somma, che l'è stada assèe de fà el scior per tutt el temp de la soa vita.»

[] Tredesin, qual soprannome nel senso di padre di tredici figliuoli, manca nel Cherubini (o decimoterzogenito, come nelle migliori lezioni di questa fiaba); dove è solo registrato nel senso del tredici di marzo:—«Credesi, che in questo dì si piantasse in Milano la fede cristiana e vi s'inalberasse la croce per la prima volta. Nel secolo scorso, celebravasi la festa relativa nella Chiesa di San Dionigi, scomparsa sul finire del secolo stesso, e a tale festa concorreva tutta Milano a foggia di corso. Oggidì si festeggia per lo stesso oggetto nella Chiesa del Paradiso a Porta Vigentina. Corre opinione, che la pioggia, la neve, il vento e il sole abbiano ogni anno alternativo dominio su questa giornata, e per verità l'opinione è avvalorata dal fatto quasi sempre. Il Balestrieri (Rime III, 29 e segg.) ha una poesia sul Tredesìn.»—Cf. Basile, Pentamerone, III, 7. Corvetto.—«Corvetto, pe' le bertolose qualetate ssoje 'mmediato da li cortesciane de lo Re, è mannato a deverze pericole; e, 'sciutone co' grann'onore, pe' maggiore crepantiglia de li nemmice ssuoje, l'è data la 'Nfanta pe' mogliera.»—Gonzenbach (Op. cit.) LXXXIII. Die Geschichte von Caruseddu. XXX. Die Geschichte von Ciccu. Pitrè (Op. cit.) XXXIII. Tridicinu (Borgetto) XXXV. Lu cuntu di 'na Riggina ( Salaparuta ). Il Liebrecht annota:—«Gehört zu Grimm KM N.º CXXVI Ferenand getrü und Ferenand ungetrü. Vergleiche Gött. Gelehrt. Ans. MDCCCLXXI. Seite 1517 zu Die Waise. Ueber den Zug mit den vertauschten Muetzen, sieh Reinhold Köhler zu Gonzenbach Sicilianische Märchen II, 255 (zu N.º 83). Füge hinzu Bechstein, Deutsche Märchen, Der Kleine Däumling (Seite 134, siebente Auflage.) Arnason, Islonskar Thiodsögur, etc. II, 443 Sagan af Thorsteini. Hahn, Neugriech. Märchen N.º 3 Var. 1—3 (II. 178 ff.) Der Zug ist schon alt und findet sich bereits bei Hygin. (fab. IV). Athamas, in Thessalia Rex, cum Inonem uxorem, ex qua duos filios susceperat, perisse putaret, duxit Nymphæ filiam Themistonem uxorem: ex ea geminos filios procreavit. Postea rescuit Inonem in Parnaso esse atque bacchationis caussa eo pervenisse. Misit qui eam adducerent; quam adductam celavit. Resciit Themisto eam inventam esse; sed, quæ esset, nesciebat. Cœpit velle filios ejus necare. Rei consciam, quam captivam esse credebat, ipsam Inonem sumpsit; et ei dixit, ut filios suos candidis vestimentis operiret, Inonis filios nigris. Ino suis candidis, Themistonis pullis operuit. Tunc Themisto decepta, suos filios occidit. Id ubi resciitt, ipsa se necavit.»—

[ii] On, masch., ona, femm. sono articoli. Vun od un, masch. vunna e veunna, femm. sono numerali.

[iii] Volta ed anche voulta, che comincia a schifarsi da' ben parlanti. Il dialetto milanese è andato e va continuamente ringentilendosi; e certo non è più vero a' giorni nostri ciò, che diceva il Bandello da Castelnuovo Scrivia, quando (parte I. novella IX) dopo aver lodato la bellezza ed i costumi delle milanesi, e' soggiunge: —«Et a me (per dirne ciò, ch'io ne sento) pare, che niente manchi loro a farle del tutto compite, se non che la natura le ha negato uno idioma conveniente a la beltà, a i costumi et a le gentilezze loro. Chè in effetto il parlar milanese ha una certa pronuncia, che mirabilmente gli orecchi degli stranieri offende. Tuttavia elle non mancano con l'industria al naturale difetto supplire, per ciò che poche ce ne sono, che non si sforzino con la lezione dei buoni libri volgari e con il praticare con buoni parlatori farsi dotte; e, limando la lingua, apparare uno accomodato e conveniente linguaggio, il quale molto più amabili le rende a chi pratica con loro.»—Non mancano negli scrittori d'altre parti d'Italia frizzi innumerevoli contro i dialetti lombardi. Mi limiterò a trascrivere quel, che un seicentista, vescovo di Bisceglie, ha scritto in vernacolo napoletano:—«'Na vota, cammenanno 'no cierto Felosefo de Posilleco pe' la Lombardia, pecchè parlava napulitano chiantuto e majateco, tutte sse ne redevano. Isso po', pe' farele toccà' la coda co' li mano, decette ad uno, ca faceva lo protonquanqua:—Vedimmo 'no poco, de 'razia, si songo meglio li parole voste o li noste. Nuje decimmo Capo; e buje, comme decite?==Nuje decimmo Co,—respose l'auto. Ed isso:—Nuje decimmo Casa; e buje?==Cà,—responnette l'auto.—Nuje decimmo Io; e buje?==Mi,—'llebrecaje lo lommardo. Ora lo Felosofo decette accossì: Dì alla 'mpressa le parole mmeje a lengua toja: Io, Casa, Capo.—E lo lommardo subbeto:—Mi, Ca, Co.==E si te cacò,—decette lo Napulitano,—te lo' meretaste, pocca sse dice a lo pajese, ca non è mmio: lengua, ca no' la 'ntienne, e tu la caca. Ora vide chi parla a lo sproposeto nuje o buje? E, pe' dicere lo vero, no' pareno pataccune chelle belle parole accussì grosse e chiatte, ca non ce ne manca 'na lettera? Non saje chello, ca se conta, de 'no poverommo de li nuoste, lo quale, partuto da Napole, addove lo PANE sse chiamma pane, arrevaje a 'n auto pajése e trovaje, ca se diceva Pan; passaje cchiù 'nnanze e sse chiammava pa; tanno decette a lo compagno: tornammoncenne, ca se cchiù 'nnanze iammo, non trovarrimmo cchiù pane e nce morarrimmo de famme.»—

[iv] Quajghedùn, quejghedùn o quaidun.

[v] Nel Cherubini c'è solo quaicòssa. Ma io sono ben certo di avere udito non una volta, nè da una novellatrice, quaicòss, con l'articolo maschile on. De podè mangià; il podè è superfluo, pleonastico; ma così suole accader parlando, che uno ripeta gli ausiliarî e li reduplichi.